Monthly Archives: November 2011

Un crepuscle de color blau

La campanya electoral ha acabat sent més pesada que l’escena de la nòvia vestida de blanc caminant (massa) lentament que ocupa cinc minuts en el total de la pel·lícula. Al final, però, s’ha acabat com sabíem que acabaria, encara que haguéssim suplicat als cels que hi hagués hagut una mica més d’acció i d’emoció.

 

L’únic que es necessita per omplir les urnes i les taquilles és: un personatge carismàtic que faci que tothom rigui, un que sembli que mai hagi trencat un plat i un showman que no sigui res més que una escombra que es passegi pel plató/ míting. Res més. Amb aquesta combinació, quan aparegui qualsevol d’aquests la massa cridarà, de manera que semblarà que els seus esglais hagin estats gravats en la banda sonora, sense saber ben bé a què aplaudeix.

 

Si amb això no n’hi ha prou, s’hi ha de posar un bon eslògan: utilitzant termes que no tinguin res de culte però que a la massa li semblin d’allò més poètics. I si vols tenir a la gent embogida, enganxada a la pantalla o bé convençuda de a qui votarà, treus els temes que a tothom li ve de gust sentir: sexe, terrorisme i crisi (de tot tipus). Una mica de juerga pel mig, en què es vegin els personatges despentinant-se i ballant a tot ritme, que sempre ajuda.

 

Però, entrem en matèria. La cosa comença temps enllà: com si s’haguessin oblidat de dir quatre coses en l’anterior temporada; si cal començar a fer campanya mesos abans, perquè és quan tens més força i ja donar-te per guanyador, ho fas. A les noies les tornaràs boges, i el cine cridarà uns segons després que la pel·lícula comenci, si mostres l’home llop enrabiat les tindràs al sac.

Segona part: allarga els teus arguments tant com puguis, aconsegueix que la meitat de la pel·lícula tracti només d’un tema que enganxi a tothom. Les baralles entre partits i les acusacions mitjançant mítings donen molt de sí. No cal que et preocupis, que ningú t’ho retraurà ja que els periodistes no t’emprenyaran (els hi has prohibit fer preguntes) i les noies del cine només en veure el somriure perfecte del protagonista, s’oblidaran que no ha passat RES en una hora de film.

 

I quan arribi la traca, el moment de la veritat, inventa’t la cosa més surrealista del món, serà el teu altre tema de campanya: ets un super heroi. Sí senyor, digues en directe i sense tremolar que tu solet canviaràs el panorama i que ens faràs a tots feliços; i això sense que ningú hagi de fer esforços econòmics: només amb els teus poders màgics. Posa-li una mica d’imaginació, vinga, que segur que en pots treure un argument creïble. I si no, cap problema, no expliquis ni com t’ho faràs; total, la gent està tan desesperada que segur que s’ho creuen. Avui en dia és creïble que un vampir tingui un fill i que la prenyada el noti quinze dies després.  

 

I, ja acabant la campanya, encara que  se’t comenci a  veure el llautó i que cada vegada la gent cregui menys en el sistema, inventa’t un enemic que no hagi ni estat escrit. És recomanable elegir els llops del terrorisme i els nacionalistes; sempre acaba funcionant. Tot i això, s’ha de dir que al final no faràs res contra ells perquè encara que parlis i parlis de lluita, al final aquí no lluitarà ningú. (ja ho arreglaràs en el seu moment)   

 

Arriba el gran dia: el moment que la gent portava esperant des del dia en què vas començar a fer campanya, i la cosa, ha anat com tu t’imaginaves. Sense fer cap mena d’esforç i omplint amb paciència i sense que es noti el petit obstacle de la campanya, has aconseguit que tothom et triï a tu i prometi seguir-te en un futur pròxim. Les teves vertaderes intencions les col·loques, de forma que molta gent no les vegi, en els crèdits i així ningú s’esperarà els canvis que pretens fer.

 

La primera part no era res més que un preludi de la segona, amics meus. Sembla que vagi a ser la millor pel·lícula de món, però al final, es quedarà amb res. I els hi recordo que són vampirs: persones que et xuclen la sang per sobreviure, encara que facin veure que són encantadors. I els de la pel·lícula, no existeixen a la realitat.

 Laia Miranda

PD: ningú s’hi ha fixat en els valors conservadors de la pel·lícula Amanecer  

Pito pito colorito

¡Es penalti! Gritamos todos (los del Marca, As, Mundo Deportivo, Sport o El9esportiu), cuando visualizamos en directo por la televisión o en el campo, un jugador de nuestro equipo caer dentro del área. Si tenemos la suerte de ver una repetición clara y concisa de la jugada opinamos más objetivamente sobre la jugada. Si no es el caso: era penalti clarísimo.

Entiendo que los árbitros tengan un trabajo durísimo. Entiendo que pitar un penalti mal señalado sea la cosa que te puede llevar a la desgracia eterna. Pero creo que todos: árbitros, deportistas, aficionados y periodistas tenemos que entender que hay una librito de unas infinito páginas con … puntos donde se cuenta explícitamente lo que es penalti o no. Y punto.

O más bien puntos suspensivos. Resulta que si al árbitro le da pena el otro equipo porque le están metiendo una paliza no será penalti. Y es que hay ocasiones en que el pobre Osasuna le han metido 6 ó 7 y el señor que va de negro le da lástima que le caiga uno más. Pero también hay ocasiones que, aunque les hayan caído cuatro, el pitido de la falta dentro del área resuena dentro del campo a las 12 de la mañana. Estas pequeñas decisiones tomadas a partir de si te da pena un equipo o no, y que muchas veces son totalmente aleatorias, son las que hacen que CR7 haya marcado 4 goles de penalti y Messi 1. Son las que hacen que el año pasado Cristiano (seguramente merecido también) marcara 8 goles de penalti y eso le permitiera ganar la bota de oro.

Hay un reglamento, mi señoría, y no hay ningún punto que hable sobre la benevolencia de los árbitros. Si uno hace falta clara dentro del área es penalti. Si el jugador estaba en situación para marcar, depende de si sea clara o no se le enseña tarjeta amarilla o roja y si el pobre Osasuna tiene que aguantar 10 goles pues los aguanta. O todos los árbitros de primera no pitan penaltis con más de 3 goles de ventaja para un equipo o ninguno lo hace.

Y es que, con 22 árbitros que tenemos, hay que ver lo distintos que son: unos permisivos, otros que a la mínima sacan tarjeta, otros que no repiten penaltis, otros que quieren llamar la atención, otros que se ponen gomina y otros que se maquillan. Pues ya que la RFEF tiene tiempo para todo que se dedique a equilibrar los árbitros. O somos permisivos como en la liga italiana o inglesa, o no pasamos una como los alemanes. O todos tenemos twitter o ninguno. No puede ser que salga José Mourinho pidiendo qué árbitro quiere o no; porque todos los árbitros deben tener la misma forma de ver el fútbol. Ya que el presidente del Sevilla se ha animado a decir que la liga “es una mierda” pues, al menos, no le demos la razón con lo que respecta a los árbitros.

Que ya basta de usar el pito pito colorito.