Monthly Archives: January 2013

Tour criminal pel territori català

No és gaire estrany veure una gran quantitat de notícies de successos als informatius de Telecinco. Una cadena que no inverteix en els seus informatius ho té complicat per poder obtenir imatges de notícies de política i internacional, i per tant fa una aposta d’informatius amb moltes notícies d’incidents criminals, a vegades ratllant el sensacionalisme.

Es pot defensar una línia editorial enfocada als successos. Això sí, si es fa bé. Es poden explicar molts successos fent bons reportatges de profunditat i contactant amb experts, i no té per què sortir gaire car. Ara, si en un informatiu la televisió només es dedica a mostrar notícies que no tenen res a veure l’una amb l’altre però que van succeint-se seguidament, més que un informatiu sembla una barreja d’idees que competeixen per veure quina és més escandalosa.

A més, els temes estan ordenats d’una forma una mica estranya. En l’informatiu de dimarts passat, s’enllaçava una notícia sobre la Patagònia on es veien imatges d’un iceberg amb una sobre les nevades a Espanya. I com que el pressupost per l’informatiu és dels més baixos a Telecinco, s’aposta per unes cròniques amb més declaracions que anàlisi. Així doncs a la majoria d’informacions apareix la típica “enquesta ciutadana”.

telecinco

Però ja es ratlla gairebé la paròdia quan una mateixa peça té tots aquests errors en si mateixa: s’ellacen diferents successos, es posen declaracions sense contingut i a més la notícia aconsegueix un to dramàtic que només Pedro Piqueras pot aconseguir.

La notícia (del mateix informatiu a partir del minut 21) tracta sobre diversos atracaments que hi ha hagut a l’Empordà a les últimes setmanes. Va precedida de les últimes informacions sobre el cas Tous, per tant seguint un tema de successos a Catalunya i que té a veure amb robatoris.

Pedro Piqueras fa l’entradeta de la notícia dient : “hay mucho miedo en la comarca gerondense del Ampordán”. La frase “hay mucho miedo” mereix molts qualificatius i cap d’ells és neutral. Però l’espectador ràpidament entén per què el presentador diu això, i és que la peça mostra els últims robatoris amb violència que hi ha hagut, no només a l’Empordà sinó també a Girona i a Lleida donant un to molt dramàtic, com si Telecinco no hagués trobat prou violència a l’Empordà i l’hagués anat a buscar arreu.

L’espectador que no té per què saber-se la geografia catalana perquè viu a Andalusia es quedarà amb la idea que a Catalunya cada dia s’atraquen cases. Més encara quan la primera declaració prové de l’alcalde de Balaguer (Lleida) que explica el cas d’un atracament aïllat a la població. Després s’enllaça com si s’estigués parlant del mateix lloc amb una altra notícia d’un robatori amb violència a Pals i seguidament a Platja d’Aro on es va assassinar un empresari (encara que no diuen si per robar-li). I per acabar la peça s’informa que s’ha detingut a una banda que hauria atracat vàries cases a Girona. A més amb petites intervencions de veïns que diuen que tenen molta por, o les mateixes víctimes dels robatoris que expliquen el que els hi van fer els atracadors. Així doncs la peça que havia de tractar dels veïns de l’Empordà acaba sent un remix d’actes criminals a tot el territori català.

El mapa que mostra Telecinco

Laia Miranda

Advertisements

I tu Pujol, on vas? A la vitrina o a l’armari?

La premsa hauria de fer el seu propi anunci de l'”envàs on vas” pels casos de corrupció. Sembla que cada diari hagi agafat un criteri diferent per donar-li importància a les il·legalitats que cometi un polític, depenent del partit que sigui. La família Pujol és un exemple ben clar: El Mundo des del dia que va treure a portada el suposat informe que assenyalava a Jordi Pujol i Artur Mas no ha parat de treure notícies (i ben destacades) sobre les possibles il·legalitats que han comès els membres de la família de l’expresident. En canvi, La Vanguardia no ha parlat gaire del cas ITV, que afecta a Oriol Pujol. Uns han exposat gairebé de forma diària els Pujol a l’aparador i d’altres els han guardat a l’armari, esperant que tornin temps millors.

A part de com mostren o no els diaris les informacions dels Pujol també s’ha de destacar el tractament que en fan. N’hi ha que només sentir la paraula “Pujol” ja enllacen amb Convergència, Artur Mas i la Generalitat, quan algun dels noms que ha aparegut durant aquestes últimes setmanes no pertany al món de la política. També dóna la casualitat que un dels fills que està en procés judicial per blanqueig de diners es diu Jordi Pujol, el que fa que sigui molt fàcil jugar amb l’ambigüitat del nom en un titular. En aquest cas, els diaris amb una línia més contrària al nacionalisme català han polititzat la notícia de Jordi Pujol fill per tal de crear encara més sospista sobre els dos Pujol que sí són partíceps a la política.

La família Pujol i la corrupció. Les últimes informacions

En aquest moment on, malauradament, hi ha tantes notícies sobre corrupció és molt fàcil destacar-ne algunes i amagar-ne d’altres segons el criteri de cada diari. L’aura que envolta els Pujol no és aigua clara, però hi ha diaris que estan convertint la família Pujol en un serial de forma inncessària. A la vegada, la corrupció dóna l’oportunitat de convertir les pàgines de política en premsa sensacionalista que només mostra qui l’ha fet més grossa. Potser es tracta d’una nova forma de vedre més diaris, després de les col·leccions vàries.

Es podria observar també com tracten els diferents mitjans de comunicació els casos de corrupció del PSC i el PP. Bustos ja va tenir el seu moment de glòria i sembla que ara entra en escena Bárcenas; i és que ara és el moment perfecte per què els que han tingut el tema Pujol ben amagadet a l’armari mostrin totes les vergonyes del PP per no parlar-ne més. Una raó més per creure que la politització de totes les notícies està més present que mai en els nostres mitjans de comunicació, que en comptes de investigar el per què hi ha tanta corrupció, es dediquen a graduar la gravetat de cada cas i, despenent de si els interessa o no, decideixen exposar-ho a vitrina o tancar-ho a l’armari.

Laia Miranda

Últim apunt:

Caldrà veure com encaixen els mitjans de comunicació el final del cas ITV, el tema que encara queda per resoldre i que pot ser una gran devallada per CDC. El que està clar és que La Vanguardia s’haurà de preguntar seriosament “Pujol, on vas?” i començar a treure’l a la vitrina.

Enllaç: http://politica.elpais.com/politica/2013/01/19/actualidad/1358622200_655344.html

Els dilemes de la premsa

Si la televisió i la ràdio en el seu moment ja van fer dubtar-nos del futur de la premsa, Internet i la crisi ja ha suposat la seva defunció. La tòpica frase de “renovar-se o morir”: és molt fàcil de dir però difícil de fer. Han de canviar realment els diaris? O un mitjà de comunicació de qualitat s’ha de caracteritzar per no pedre l’esperit que tenia en un principi?

Al quiosc es pot veure perfectament què en pensa cada mitjà de comunicació d’aquest dilema. Trobaríem els diaris que van fundar-se durant la transició i que s’anomenen més informatius: molta tinta negra i poc color, columnes i columnes de text i quatre fotografies en un model de molta informació i poca opinió. Parlant clar: El País i El Mundo. Llavors trobaríem un tipus de diaris que està en ple dilema i que no sap cap on anar, una mena de PSC de la premsa que un dia és conservador i al següent innovador. Els que durant molts anys han sigut populars per apostar per un model diferent als informatius. Serien aquells mitjans que posen molt color i fotografia però que segueixen tenint un gran nombre de notícies. Són els anomenats híbrids: La Vanguardia i El Periódico serien dos exemples. I llavors trobaríem un tercer tipus de diari molt més recent, que dóna molta importàcia a la fotografia, el disseny i l’opinió i deixa en segon pla la informació. El podríem anomenar un diari interpretatiu que normalment va acompanyat d’una potent plataforma a la xarxa que li permet informar als seus lectors a través d’ella i fer una interpretació amb el paper de l’endemà. Els exemples més clars que trobaríem serien el diari Ara o Libération.

Quadre sobre els tipus de diaris

This slideshow requires JavaScript.

Segons l’últim estudi del Baròmetre de la Comunicació i Cutlura publicat al novembre de 2012 (el tercer de l’any) el consum de premsa ha baixat un 4,8% des de novembre de 2011, en termes absoluts, els diaris han perdut 86.000 lectors, sobretot els més joves. En canvi la ràdio i la televisió augmenten la seva difusió un 1,9% en el cas de la ràdio, i un 1% en el de la televisió. I en el cas d’Internet les xifres són encara més positives: ha guanyat gairebé un 6% d’audiència (5,7); 368.000 usuaris més que el 2011.

Ens entristiria  que el diari El País un dia desaparegués. Però mirant aquestes dades és innegable que el nostre consum de mitjans ha canviat i que la funció tradicional dels diaris està desapareixent encara que ens sàpiga greu. La televisió, la ràdio i internet ens ofereixen molt abans les notícies que els diaris i a més, escoltar-les o llegir-les en 140 caràcters ens suposa perdre menys temps. I això sense dir res de la gratuïtat. L’única solució que té la premsa en aquest context és convertir-se en un mitjà per la interpretació: una cosa que ni la ràdio ni la televisió poden fer de manera òptima pel temps i els recursos que comporta i Internet és incapaç de donar de manera creïble; ja que ens fiem més d’una firma en un paper que a la Viquipèdia. I de moment els diaris interpretatius van per aquest camí, però la majoria dels espanyols no s’hi atreveixen.

Per tant ja seria hora que la premsa deixés de trencar-se el cap en resoldre el seus dilemes i fes un pas endavant en crear els diaris que la gent necessita actualment: que expliquin en profunditat el que la televisió, la ràdio i internet no poden explicar. Si no, potser serà massa i moriran per no haver-se renovat.

Laia Miranda