Si la televisió i la ràdio en el seu moment ja van fer dubtar-nos del futur de la premsa, Internet i la crisi ja ha suposat la seva defunció. La tòpica frase de “renovar-se o morir”: és molt fàcil de dir però difícil de fer. Han de canviar realment els diaris? O un mitjà de comunicació de qualitat s’ha de caracteritzar per no pedre l’esperit que tenia en un principi?
Al quiosc es pot veure perfectament què en pensa cada mitjà de comunicació d’aquest dilema. Trobaríem els diaris que van fundar-se durant la transició i que s’anomenen més informatius: molta tinta negra i poc color, columnes i columnes de text i quatre fotografies en un model de molta informació i poca opinió. Parlant clar: El País i El Mundo. Llavors trobaríem un tipus de diaris que està en ple dilema i que no sap cap on anar, una mena de PSC de la premsa que un dia és conservador i al següent innovador. Els que durant molts anys han sigut populars per apostar per un model diferent als informatius. Serien aquells mitjans que posen molt color i fotografia però que segueixen tenint un gran nombre de notícies. Són els anomenats híbrids: La Vanguardia i El Periódico serien dos exemples. I llavors trobaríem un tercer tipus de diari molt més recent, que dóna molta importàcia a la fotografia, el disseny i l’opinió i deixa en segon pla la informació. El podríem anomenar un diari interpretatiu que normalment va acompanyat d’una potent plataforma a la xarxa que li permet informar als seus lectors a través d’ella i fer una interpretació amb el paper de l’endemà. Els exemples més clars que trobaríem serien el diari Ara o Libération.
Quadre sobre els tipus de diaris
Segons l’últim estudi del Baròmetre de la Comunicació i Cutlura publicat al novembre de 2012 (el tercer de l’any) el consum de premsa ha baixat un 4,8% des de novembre de 2011, en termes absoluts, els diaris han perdut 86.000 lectors, sobretot els més joves. En canvi la ràdio i la televisió augmenten la seva difusió un 1,9% en el cas de la ràdio, i un 1% en el de la televisió. I en el cas d’Internet les xifres són encara més positives: ha guanyat gairebé un 6% d’audiència (5,7); 368.000 usuaris més que el 2011.
Ens entristiria que el diari El País un dia desaparegués. Però mirant aquestes dades és innegable que el nostre consum de mitjans ha canviat i que la funció tradicional dels diaris està desapareixent encara que ens sàpiga greu. La televisió, la ràdio i internet ens ofereixen molt abans les notícies que els diaris i a més, escoltar-les o llegir-les en 140 caràcters ens suposa perdre menys temps. I això sense dir res de la gratuïtat. L’única solució que té la premsa en aquest context és convertir-se en un mitjà per la interpretació: una cosa que ni la ràdio ni la televisió poden fer de manera òptima pel temps i els recursos que comporta i Internet és incapaç de donar de manera creïble; ja que ens fiem més d’una firma en un paper que a la Viquipèdia. I de moment els diaris interpretatius van per aquest camí, però la majoria dels espanyols no s’hi atreveixen.
Per tant ja seria hora que la premsa deixés de trencar-se el cap en resoldre el seus dilemes i fes un pas endavant en crear els diaris que la gent necessita actualment: que expliquin en profunditat el que la televisió, la ràdio i internet no poden explicar. Si no, potser serà massa i moriran per no haver-se renovat.
Laia Miranda
Com un pop en un garatge 