Tag Archives: la vanguardia

La setmana desbarçartunada

Image

Els diaris venen més exemplars quan posen el Barça en portada, i si és un clàssic F.C. Barcelona contra Reial Madrid encara treuen més benefici. Això, a priori, feia pensar que aquesta setmana seria magnífica pels mitjans de comunicació: dilluns farien la prèvia, dimarts era el partit, dimecres el postpartit, dijous podries seguir parlant-ne, divendres la prèvia del següent clàssic, dissabte el partit de lliga i diumenge altre cop el postpartit. Una setmana on gairebé tota la secció d’esports tindria el mateix tema: el barça i el madrid.

Catalunya Ràdio tenia tant clar això que es va dedicar a fer “La setmana dels clàssics” que consistia en què tots els programes de la cadena pública dedicarien un espai espacial al “partit del segle”. Des del dilluns dia 25 fins al dissabte dia 2, la majoria de les cançons que sonarien a Catalunya Ràdio tindrien a veure amb el Barça. Apostar per aquest tipus de programació de tant en tant està bé, ja que així fas que tota la cadena s’integri i treballi un tema en conjunt. Està bé, però potser una setmana sencera és totalment innecessària.

En els últims anys barça i madrid s’han trobat més vegades de les habituals. En la temporada 2010-2011 en el mes d’abril hi van haver quatre clàssics seguits, i els aficionats van acabar força cansats a causa de la poca esportivitat que hi va haver. En aquells quatre partits es parlava més de les rodes de premsa de Mourinho i Guardiola que no pas de futbol i això, al final, esgota als aficionats que el que volen és no trobar-se l’equip rival fins al cap de molt de temps. Els últims dos anys les Supercopes d’Espanya també han estat protagonitzades per aquests dos equips. I a finals d’agost els aficionats tampoc s’impliquen amb el clàssic tant com en el maig quan es decideixen els títols importants. Potser els mateixos aficionats del Barcelona i del Madrid han acabat empatxats de tant clàssic i al final tanta repercussió mediàtica els hi sembla tan innecessària com als que no els hi agrada al futbol.

A més, aquest tipus d’aposta que ha fet Catalunya Ràdio hagués funcionat molt millor si el Barça no hagués sortit tant perjudicat d’aquesta setmana, ja que ha perdut els dos partits. Cosa que fa que l’aficionat no vulgui sentir a parlar massa del partit i desitgi passar pàgina ràpidament. Però la premsa no li permet perquè, encara que costi de creure, els diaris editats de Madrid diumenge no han destacat a portada el triomf dels blancs però els editats a Barcelona li dediquen una bona part de la seva primera plana.

Si bé és veritat que la premsa barcelonista té la mania de criticar durament el seu equip i que en hores baixes és la primera a parlar, potser aquest diumenge n’ha fet un gra massa i els culers ja no els hi compraran el diari tant clarament com quan guanya el seu equip. Aquesta vegada han estat els mitjans de Barcelona els que han maximitzat els dos clàssics i els que han acabat perdent-hi més. Esperem que Catalunya Ràdio no decideixi fer una setmana monogràfica del F.C. Barcelona- Milan perquè, si ha de portar la mateixa fortuna, la Champions està ben perduda.

Laia Miranda

Alguna pregunta més?

Dissabte Mariano Rajoy va deixar en evidència el periodisme. No es va ni presentar davant els mitjans i no va acceptar les preguntes dels periodistes. Cospedal ja havia fet això amb el diari El País, que havia publicat “los papeles de Bárcenas”, impedint-li preguntar a la seva roda de premsa. Però Rajoy va creuar la línia definitiva i va utilitzar els mitjans de comunicació som un simple canal per dir el que li interessava a la població.

El Sindicat de Periodistes de Catalunya aconsella als periodistes no cobrir les rodes de premsa on no es permetin fer preguntes, però tots els mitjans sense excepció van destacar diumenge el discurs de Rajoy. Els telenotícies van anunciar la notícia en el primer lloc del sumari i el diaris van dedicar la portada al President. Llavors, si els periodistes exposen aquesta informació de forma tan clara, estan donant per bona la “compareixença”?

L’altre consell que es dóna en els codis deontològics és que els lectors sàpiguen que els periodistes no han pogut fer de forma òptima la seva feina, que és preguntar. I en aquest cas, una imatge val més que mil paraules. La portada de El Mundo i El Periódico és molt il·lustrativa, si bé dóna molta importància a la compareixença, la fotografia que s’ha triat  és la de la sala on estaven els periodistes amb la retransmissió del discurs que Rajoy feia al PP. En canvi en els altres mitjans (potser amb l’excepció de l’Ara que retoca la imatge) el lector podria pensar que els periodistes van presenciar l’acte.

Pel que fa a televisions, la imatge també és clau però el discurs ho és més. Si el conductor de l’informatiu explica als espectadors que a la roda de premsa de Rajoy no s’han acceptat preguntes això guanya importància. També si el primer que es mostra a la pantalla és que els periodistes estaven a una altra sala, també guanya qualitat informativa. En aquest sentit TV3, la Sexta i TVE van fer-ho però ja molt avançada la peça dedicada a Rajoy i en el cas de la TVE sense incidir-hi massa. En canvi a TV3 i la Sexta hi ha una voluntat de criticar-ho mínimament. El telenotícies que no en diu res és en el de Cuatro, i dóna la sensació que Rajoy ha fet una compareixença perfectament normal. El portal 324 també explica en una petita peça la importància d’acceptar preguntes.

Si la funció dels periodistes és la de gatekeeper, és una obligació mostrar als ciutadans com els hi és donada la informació. No es pot posar per davant el contingut que Mariano Rajoy ha comparegut per sobre del fet que els periodistes no puguin preguntar, perquè això deixa als mitjans de comunicació com a simples plataformes i no com a intèrprets de la realitat que puguin formar una opinió lliure. Com sempre, l’únic mitjà per on s’ha denunciat aquest fet ha estat Twitter. Però no té la mateixa repercussió que si totes les televisions i diaris decidissin plantar-se i no retransmetre el missatge de Rajoy, per no haver-ho fet en les condincions indispensables perquès els periodistes treballin en llibertat i independència política.

Els dilemes de la premsa

Si la televisió i la ràdio en el seu moment ja van fer dubtar-nos del futur de la premsa, Internet i la crisi ja ha suposat la seva defunció. La tòpica frase de “renovar-se o morir”: és molt fàcil de dir però difícil de fer. Han de canviar realment els diaris? O un mitjà de comunicació de qualitat s’ha de caracteritzar per no pedre l’esperit que tenia en un principi?

Al quiosc es pot veure perfectament què en pensa cada mitjà de comunicació d’aquest dilema. Trobaríem els diaris que van fundar-se durant la transició i que s’anomenen més informatius: molta tinta negra i poc color, columnes i columnes de text i quatre fotografies en un model de molta informació i poca opinió. Parlant clar: El País i El Mundo. Llavors trobaríem un tipus de diaris que està en ple dilema i que no sap cap on anar, una mena de PSC de la premsa que un dia és conservador i al següent innovador. Els que durant molts anys han sigut populars per apostar per un model diferent als informatius. Serien aquells mitjans que posen molt color i fotografia però que segueixen tenint un gran nombre de notícies. Són els anomenats híbrids: La Vanguardia i El Periódico serien dos exemples. I llavors trobaríem un tercer tipus de diari molt més recent, que dóna molta importàcia a la fotografia, el disseny i l’opinió i deixa en segon pla la informació. El podríem anomenar un diari interpretatiu que normalment va acompanyat d’una potent plataforma a la xarxa que li permet informar als seus lectors a través d’ella i fer una interpretació amb el paper de l’endemà. Els exemples més clars que trobaríem serien el diari Ara o Libération.

Quadre sobre els tipus de diaris

This slideshow requires JavaScript.

Segons l’últim estudi del Baròmetre de la Comunicació i Cutlura publicat al novembre de 2012 (el tercer de l’any) el consum de premsa ha baixat un 4,8% des de novembre de 2011, en termes absoluts, els diaris han perdut 86.000 lectors, sobretot els més joves. En canvi la ràdio i la televisió augmenten la seva difusió un 1,9% en el cas de la ràdio, i un 1% en el de la televisió. I en el cas d’Internet les xifres són encara més positives: ha guanyat gairebé un 6% d’audiència (5,7); 368.000 usuaris més que el 2011.

Ens entristiria  que el diari El País un dia desaparegués. Però mirant aquestes dades és innegable que el nostre consum de mitjans ha canviat i que la funció tradicional dels diaris està desapareixent encara que ens sàpiga greu. La televisió, la ràdio i internet ens ofereixen molt abans les notícies que els diaris i a més, escoltar-les o llegir-les en 140 caràcters ens suposa perdre menys temps. I això sense dir res de la gratuïtat. L’única solució que té la premsa en aquest context és convertir-se en un mitjà per la interpretació: una cosa que ni la ràdio ni la televisió poden fer de manera òptima pel temps i els recursos que comporta i Internet és incapaç de donar de manera creïble; ja que ens fiem més d’una firma en un paper que a la Viquipèdia. I de moment els diaris interpretatius van per aquest camí, però la majoria dels espanyols no s’hi atreveixen.

Per tant ja seria hora que la premsa deixés de trencar-se el cap en resoldre el seus dilemes i fes un pas endavant en crear els diaris que la gent necessita actualment: que expliquin en profunditat el que la televisió, la ràdio i internet no poden explicar. Si no, potser serà massa i moriran per no haver-se renovat.

Laia Miranda