Monthly Archives: February 2013

El verdader premi de la televisió

Els Teleespectadors Associats de Catalunya van otorgar els XVIII Premis Zapping als millors programes de la televisió espanyola actual, així com els millors actors i presentadors. Amb un jurat format per periodistes, decans de les facultats de comunicació de Catalunya i professionals del món audiovisual es van encarregar d’elegir els premiats en catorze categories diferents.

Extracte de la gala dels Premis Zapping del passat dijous 21 de febrer

La majoria de les televisions es van veure reflectides en la gala, sobretot les públiques, i es va reconèixer en especial l’aposta per programes amb un alt contingut social. Sense anar més lluny, en TAC va incloure aquest any el Premi Valors a la gala que el va guanyar el programa Capacitados de La 2 de TVE. El premi el van recollir conjuntament els productors del programa i el president de la ONCE. També com a guardó extraordinari es va premiar a l’espai Sense ficció de TV3.

Malgrat això, les audiències de televisió encara ens mostren com els teleespectadors es volquen a mirar programes amb menys contingut informatiu. A Catalunya, malgrat el lideratge de TV3 (17,5% del share), Telecinco segueix en bon posicionament en segon lloc (11%) i normalment els seus pics d’audiència són en programes com ‘Sálvame’. Aquest divendres, per exemple, aquest espai d’entreteniment va tenir 242.000 espectadors a Catalunya. Què té més valor doncs, una estatueta que et donen en una gala, o les audiències?

Els altres grans guanyadors de la gala van ser 8TV per l’espai informatiu de 8 Al dia amb Josep Cuní al capdavant, que va desbancar als Telenotícies Vespre de TV3. La directora adjunta del programa, Marta Pujades, va destacar per sobre tot la credibilitat de 8 Al dia que havien aconseguit gràcies al seu presentador. Els premis del Millor Actor i Millor Actriu van ser per Marc Cartes, per KMM a TV3 i per Concha Velasco per Gran Hotel de Antena 3. Aquests dos van ser dels premis més disputats de la nit, juntament amb el de Millor Programa d’Entreteniment que va ser per Polònia de TV3, que va guanyar a Ahora Caigo i El club de la comedia. Potser, al final el jurat es va decantar per aquest nominat per la gran activitat política d’aquest any que el Polònia ha sabut parodiar, encara que a vegades la realitat el superés.

arturo-valls-premios-zapping-484

Arturo Valls, amb el Premi de Millor Presentador

Altres premis destacats van ser el de Millor Presentador que se’l va endur Arturo Valls i el de Millor Serie per Isabel. A la vegada, es va premiar la cobertura de l’incendi del Foix per part de Canal Blau Maricel d’aquest estiu amb el Premi al Millor Programa Local, i també a Tinc una idea de La 2 de TVE pel Millor Programa Divulgatiu.

TAC també va donar un premi especial a BTV pels seus informatius de proximitat. I en el petit discurs que va fer el director d’informatius d’aquesta cadena local, Xavier Muixí, va recordar la importància del periodisme de proximitat i va dedicar-li fins a l’última becària el guardó que havien guanyat. Això, sí que devia ser un premi per ella.

Nena, el llatí no serveix per res

La majoria dels periodistes venim de la branca d’humanitats o de ciències socials que no pas de la de les ciències de la salut o la tecnologia. Hem hagut de passar els anys de batxillerat escoltant com els companys “científics” ens deien que fèiem els estudis “humorístics”, que no humanístics, i dient que el que féiem era una pèrdua de temps. I a part de tot això se’ns acusava de gaudir d’unes notes més altes perquè els que estudiàvem era més fàcil. I la gran frase que sentíem tots els humanístics almenys un cop per setmana és que tot el que estigui relacionat amb l’època clàssica de la humanitat està extingit i que no valia la pena. “De què et servirà això?”

El llatí és, en general, el més criticat per totes bandes perquè això d’estudiar una llengua que ja no és vigent sembla una ximpleria. Però la setmana passada el llatí va triumfar en el periodisme, quan Giovanna Chirri de l’agència italiana Ansa va aconseguir donar l’exclusiva de la renúncia del Papa Benet XVI perquè va ser l’única que va entendre el seu discurs i ho va dir abans que els altres. Aquesta periodista potser no és la més moderna de totes, i en molts mitjans se l’ha etiquetat de vaticanista (va quedar-se paralitzada en sentir que Benet XVI renunciava) passarà a la història com la que va donar la primícia mundial i va sortir reflectida en molts mitjans de comunicació.

0211_giovanna_chirri_g.jpg_687088226La mateixa setmana estàvem rient de la notícia que deia que un asteroide passaria pel costat de la Terra però que no la tocaria. La NASA assegurava que estàvem tots fora de perill. Però el divendres, el dia previst que passés el meteorit, als Urals les coses van anar diferent. Un meteorit va caure sobre Chelaybinsk i ni els millors científics del món ho havien previst. Malgrat que no tenia res a veure un fet amb l’altre, va quedar clar que la NASA no tenia les coses tan controlades com semblava.

En una xerrada a la UPF Javier Errea, de Errea Comunicación, va dir que “el futur està en el passat” i aquesta setmana s’ha demostrat que sense el llatí hagués estat impossible saber que el Papa havia dimitit; en canvi els científics que desprecien a tots els que estudien a la branca d’humanitats es van equivocar del tot. Encara queda molt per fer en el camp de la divulgació científica, per això, però els periodistes no hem de renunciar als estudis humanístics i socials i creure’ns tot el que diuen els científics, sinó començar a creure una mica més amb nosaltres i no tant amb els que diuen que en saben més.

Laia Miranda

Opinió en els informatius

Què s’espera dels informatius? Tal com el seu propi nom indica, els telespectadors normalment només busquen saber les notícies del dia en un informatiu a la televisió. Però això vol dir que hagin de ser informatius i prou? Mentre que la ràdio i la premsa es poden permetre afegir opinió, moltes vegades el fet que els presentados de les notícies televisades afegeixin un punt d’editorial és criticat.

Els informatius d’autor són aquells on el presentador afegeix una petita editorial i això fa guanyar un punt de personalitat a les notícies. Normalment això es critica perquè no es creu que la funció d’un conductor de telenotícies sigui la de donar opinions. Però tot i així depenent de qui sigui el conductor això pot fer donar qualitat a una cadena. A Espanya hi ha l’exemple les petites editorials de Iñaki Gabilondo en els informatius, on el renom del periodista donava credibilitat.

Així doncs, depenent de qui sigui el conductor que presenti els informatius, l’opinió pot ser vista d’una manera o d’una altra. El que passa en les columnes en els diaris es tradueix a la televisió. Tot i això, cal indicar de forma òptima als espectadors que allò és opinió i no informació, cosa que és obligatòria en el periodisme. Com pot diferenciar-ho la persona que està mirant la televisió a casa seva?

En la TV es podrien utilitzar els chyrons (rètols) per indicar que allò que s’està dient és opinió, però és un recurs que no sembla massa popular ja que poques vegades es veu. La manera més extesa que s’utilitza per diferenciar l’opinió de l’informació en els telenotícies és jugar amb els plans. Quan el presentador surt en un pla frontal i no varia normalment això indica que està donant una opinió. Si l’editorial és al principi de l’informatiu també es pot introduir una careta o molinet per separar-ho. Un exemple es trobaria en el programa de Josep Cuní a 8tv.

El que també seria innovador i una bona forma d’opinar dins els informatius seria tenir un periodista o bé un expert que es dediqués només a donar l’opinió, com en una tertúlia. D’aquesta manera a l’espectador li seria molt fàcil separar l’opinió de la informació dins la televisió. En aquest sentit, TV3 va donar un bon exemple en la informació de la convocatòria d’eleccions anticipades d’aquest 2012: la conductora del telenotícies va entrevistar un periodista de la mateixa cadena perquè analitzés el discurs de Mas i donés la seva opinió. Davant d’un fet tant rellevant és útil per l’espectador tenir un punt d’opinó per no quedar-se només en la informació planera. La cadena britànica BBC també aposta per un informatiu d’aquest tipus, amb peces sobre algun tema en concret on s’hi afegeix anàlisi/opinó. Seguint amb el cas de la BBC, en una peça sobre les eleccions presidencials txeques, el periodista que dóna la notícia afegeix al final de la notícia una opinió personal. Però la introdueix de forma natural en el seu discurs dient: I think… (jo penso)

Potser en aquest últim cas, l’ús de l’opinió en els informatius és extrem, però està clar que cada vegada hi ha més exemples de programes informatius a la televisió que afegeixen opinió. Cada cadena ho fa a la seva manera, buscant la forma de combinar-ho de forma òptima i que no provoqui confusió a l’espectador, ni perjudiqui la credibilitat de l’informatiu.

Alguna pregunta més?

Dissabte Mariano Rajoy va deixar en evidència el periodisme. No es va ni presentar davant els mitjans i no va acceptar les preguntes dels periodistes. Cospedal ja havia fet això amb el diari El País, que havia publicat “los papeles de Bárcenas”, impedint-li preguntar a la seva roda de premsa. Però Rajoy va creuar la línia definitiva i va utilitzar els mitjans de comunicació som un simple canal per dir el que li interessava a la població.

El Sindicat de Periodistes de Catalunya aconsella als periodistes no cobrir les rodes de premsa on no es permetin fer preguntes, però tots els mitjans sense excepció van destacar diumenge el discurs de Rajoy. Els telenotícies van anunciar la notícia en el primer lloc del sumari i el diaris van dedicar la portada al President. Llavors, si els periodistes exposen aquesta informació de forma tan clara, estan donant per bona la “compareixença”?

L’altre consell que es dóna en els codis deontològics és que els lectors sàpiguen que els periodistes no han pogut fer de forma òptima la seva feina, que és preguntar. I en aquest cas, una imatge val més que mil paraules. La portada de El Mundo i El Periódico és molt il·lustrativa, si bé dóna molta importància a la compareixença, la fotografia que s’ha triat  és la de la sala on estaven els periodistes amb la retransmissió del discurs que Rajoy feia al PP. En canvi en els altres mitjans (potser amb l’excepció de l’Ara que retoca la imatge) el lector podria pensar que els periodistes van presenciar l’acte.

Pel que fa a televisions, la imatge també és clau però el discurs ho és més. Si el conductor de l’informatiu explica als espectadors que a la roda de premsa de Rajoy no s’han acceptat preguntes això guanya importància. També si el primer que es mostra a la pantalla és que els periodistes estaven a una altra sala, també guanya qualitat informativa. En aquest sentit TV3, la Sexta i TVE van fer-ho però ja molt avançada la peça dedicada a Rajoy i en el cas de la TVE sense incidir-hi massa. En canvi a TV3 i la Sexta hi ha una voluntat de criticar-ho mínimament. El telenotícies que no en diu res és en el de Cuatro, i dóna la sensació que Rajoy ha fet una compareixença perfectament normal. El portal 324 també explica en una petita peça la importància d’acceptar preguntes.

Si la funció dels periodistes és la de gatekeeper, és una obligació mostrar als ciutadans com els hi és donada la informació. No es pot posar per davant el contingut que Mariano Rajoy ha comparegut per sobre del fet que els periodistes no puguin preguntar, perquè això deixa als mitjans de comunicació com a simples plataformes i no com a intèrprets de la realitat que puguin formar una opinió lliure. Com sempre, l’únic mitjà per on s’ha denunciat aquest fet ha estat Twitter. Però no té la mateixa repercussió que si totes les televisions i diaris decidissin plantar-se i no retransmetre el missatge de Rajoy, per no haver-ho fet en les condincions indispensables perquès els periodistes treballin en llibertat i independència política.