Ahir a la nit a Terrassa comentàvem que ja no quedaven cartolines verdes. Que ja tota la Via era plena. I tot i així encara teníem aquella cosa tant catalana de no estar-ne segurs i de no fer-nos il·lusions. Sempre, cada any des del 2013 he sentit: “però això és molt difícil. No ho omplirem” i després allò de “que sigui la última eh!” però si us he de dir la veritat crec que els catalans ja tenim el First Certificate en organitzar manifestacions multitudinàries.
Sí, aquest ha sigut el primer any que hi he pogut participar i el que m’ha deixat més sorpresa és l’organització. Tothom sabia què fer i a on anar. Les instruccions estaven claríssimes tot i ser més complicades que en una manifestació convencional. L’ANC cada any aconsegueix donar un punt de creativitat i originalitat en un dia que sembla normal (i fins i tot poc) que 1.5 milions de persones surtin al carrer sent un divendres de pont que els vols estan barats.
És una manera diferent de reivindicar-se, podríem fer com la majoria, fer-ho enfadats i de mal humor però sempre toca la pera als de l’altra banda veure com tu t’ho passes bé i ells tot el dia estan queixant-se i negant-ho tot. Perquè tots voldríem “que fos l’última” però allò tant català també de “en realitat som els millors del món” ens surt de dins en veure les imatges, el civisme i el bon rotllo.
No em penso posar en les xifres, jo he vist moltíssima gent i no he parat de veure samarretes blanques durant tot el dia. Però a Terrassa ahir no quedaven cartolines verdes. I serà per paperaries.
Com un pop en un garatge 